Konstandinos P. Kavafis: la força del passat rau en el present.

logoenportada

(29 d’abril de 1863 – 29 d’abril de 1933)

En un balcó del barri de Massalia de la vella Alexandria d’Egipte un home espia el carrer:  bé, tal vegada mira per la finestra: potser arribarà un monstre, potser serà un àngel… de fet, només alguns cops són àngels els mascles que fan cap al bordell que hi ha als baixos de l’edifici on viu el nostre home. Just enfront hi ha l’hospital grec, cap a la cantonada l’església patriarcal de Sant Saba. L’home, envellit, entre la deixadesa i la coqueteria, és un poeta ja reconegut –almenys en el món de les lletres neogregues- anomenat Konstandinos P. Kavafis. Segueix rebent visites al seu pis i segueix recorrent desvagat els carrers, freqüentant les botigues i les tavernes d’Alexandria, amatent als gestos i a les paraules en l’abigarrada i multicultural ciutat mediterrània.

cavafyfamilia

El pare mor el 1870, quan Kostas és un infant de set anys. Una fallida posterior del negoci familiar, després de vaivens de la fortuna, summirà la família en un itinerar (Anglaterra, Estambul,…) i un desclassament més relatiu als béns materials i a les possibilitats econòmiques que no pas de la posició social… en la correspondència familiar dels Kavafis hi ha un salt continu en l’ús del grec, el francès i l’anglès, reflexe de la parla real i del mateix ambient cosmopolita en el qual va créixer el poeta. Ja adult, funcionari del Ministeri de Regs i ocasionalment agent de borsa, el madur Kavafis recordarà amb ironia i tendresa aquest mirar-espiar- de la mare, un costum ben universal, d’altra banda.

Kavafis fou un apassionat per la història, per la història del poble grec, i per la sensualitat de la bellesa masculina: sengles passions es confonen i marquen la seva obra poètica.

jovekavafisDe ben jove inicià un diccionari històric; s’aturà, curiosament, a la veu Alexandria. Si no fou un historiador professional, sí que va saber destil·lar instants profunds copsant tota la càrrega intensa de fets històrics de l’hel·lenisme, els primers segles del cristianisme (amb la particular obsessió per la figura de Julià l’Apòstata) o l’esplendor i la caiguda de Bizanci. El traductor i estudiós Eusebi Ayensa en parla com a “poeta de la concreció, des del contacte estret i directe amb les coses, amb la realitat, i sense aspirar a abstraccions o a generalitzacions conceptuals”.

Una lectura seguida dels seus poemes, doncs, és com observar un fris imaginari de tota la història dels grecs… i no pas una història estàtica, quieta, no, sinó una història en moviment que es projecta cap el futur. No en va Iorgos Seferis –un altre gran poeta neogrec- considerava llegir l’obra kavafiana “no com un poema oníric, sinó com una work in progress”…

… I la passió amorosa que destil·la la poesia de Kavafis, des del record, aconsegueix un valor universal de la voluptat, del desig, un valor no només homosexual, fet ben palès en la llengua original. Amb vint anys Kavafis es dóna al plaer sexual amb un cosí, durant una estada a Constantinoble.  Relacions més o menys accidentades, furtives a voltes, amb o sense promeses d’amor, sovint en llocs inhòspits, es plasmaran en bells poemes fets de record, del record que es fa present i així, amb la poesia, es fa futur quan els llegim. De nou Eusebi Ayensa diu en el seu assaig D’una nova llum:  “…El mateix Kavafis, en unes declaracions recollides pel seu amic G. Lekhonitis, ja havia manifestat que els primers esdeveniments massa recents no l’inspiraven. ‘Cal que primer passi el temps. Després el recordo i m’inspiro.’ I aquí és on entra en joc el record, tan important en Kavafis, que, com un calidoscopi del temps, permet mantenir aquesta necessària distància entre els fets narrats i els fets reals, com exemplifica, entre molts altres, el poema Torna.”

paliokavafisTorna … 23 de gener de 1959: vint anys després de la fugida a l’exili, gairebé dia per dia, tres dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, l’antic catedràtic de grec torna a la vella baluerna de la Universitat de Barcelona: convidat per una colla de joves estudiants devots de la seva figura.  No obstant, Carles Riba no tria cap dels seus poemes… escull les versions al català que ha enllestit del poeta neogrec Konstandinos P. Kavafis. Càlids i sonors aplaudiments homenatgen ambdós poetes.

Carles Riba introdueix al català el poeta Kavafis. Alexis Eudald Solà completarà les traduccions de la resta dels poemes canònics. Joan Ferrater en farà també una traducció completa, una altra gràcies als mallorquins Antoni Avellà i Bartomeu Garcès. A les albors del nostre segle, tenim ja dues traduccions dels poemes inacabats que es van anar fent conèixer de l’arxiu kavafià: la del mateix Alexis Eudald Solà i la d’Eusebi Ayensa. Alhora ha estat musicat per Lluís Llach i Josep Tero… també Maria Àngels Anglada li dedica el seu llibre de contes Nit de 1911. Un llarg estol de traductors, poetes, músics i simples lectors es passen el testimoni de l’obra de Kavafis.

I així ha estat que s’ha difós en el món de les lletres anglès, francès, castellà, italià,… grans escriptors han llegit i han difòs en llurs mons culturals a Kavafis. E.M. Forster visqué a Alexandria, on conegué a Kavafis. En fou l’introductor en el món cultural anglès. Així Marguerite Yourcenar en francès, Ungaretti a l’italià,… la veu de Kavafis resta com una de les deus poètiques del segle XX. Els poemes de Kavafis i el seu missatge han fascinat, doncs a grans creadors que l’han projectat cap el futur, fins avui mateix, com per exemple en l’obra Esperant els bàrbars del sudafricà  Coetzee, o més enllà del camp estrictament literari, en la contrastada idea d’Ítaca en el debat polític encetat a Catalunya.

El fat s’endurà el poeta i humanista Carles Riba aquell mateix any 1959, llegant-nos 66 versions dels 154 poemes canònics. El fat de Kavafis fou un càncer de laringe que li anegà la veu: després d’una traqueotomia la perd completament i s’haurà de comunicar mitjançant notes manuscrites. S’aficiona a la lectura de Simenon i no perd, però, el desig i la capacitat  de confegir encara els seus poemes fins els darrers dies de la seva vida terrenal, un 29 d’abril a la vella Alexandria d’Egipte.

Kavafis roman, roman en les seves paraules i en les de qui se les han fet seves. És així que perduren els seus poemes: CirisMursEsperant els bàrbarsLa ciutat …  En una nota manuscrita de 1902, comentant amb repulsió la pena de mort, escrivia:

“Observo sovint la poca importància que donen els homes a les paraules.  M’explicaré. Un home senzill (i dient senzill  no vull dir imbècil, sinó algú sense distinció) té una idea, condemna una llei o una opinió generalment acceptada.  Sap que la majoria pensa el contrari, i per aquesta raó calla, creient que no convé que parli, argumentant que amb les seves paraules, argumentant que amb les seves paraules no canviarà res.  És un gran error. Jo actuo d’una altra manera. Condemno, per exemple, la pena de mort. Tan aviat com en tinc l’ocasió ho proclamo, no perquè cregui, perquè jo ho dic, que serà abolida demà mateix pels governs, sinó perquè crec fermament que en dir-ho contribueixo al triomf de la meva opinió.  No importa que ningú estigui d’acord amb mí.  Els meus mots no es perden.  Potser algú els repetirà o arribaran a oïda  de gent que els escolti i els animi.  És possible que algun dels que ara no hi estan d’acord la recordi en una circumstància més favorable en el futur i, amb la coincidència d’aquesta circumstància, arribi a convèncer-se o dubti de la seva convicció en sentit contrari.  I així també en d’altres qüestions socials i en algunes en les quals convé especialment la praxis.  Reconec que sóc covard i que no puc actuar.  Però no crec que les meves paraules siguin inútils.  Ja actuarà un altre.  Moltes de les meves paraules li facilitaran, encara que jo sigui covard, l’energia.  Purifiquen la terra”.

cavafy signature

Els llibres

  • Esborranys i poemes inacabatsTrad. Eusebi Ayensa.  Vic : Eumo, 2011.
  • Les poesies de C.P. Kavafis.  Trad. Joan Ferraté.  Barcelona : Quaderns Crema, 1999.
  • Poemes.  Trad. Alexis E. Solà.  Barcelona : Curial, 1977.
  • Poemes de Kavafis.  Trad. Carles Riba. Barcelona : Teide, 1962.
  • Poesía completa.  Trad. Pedro Bádenas de la Peña.  Madrid: Alianza, 1989.
  • Una simfonia inacabada : trenta-quatre poemes en esbós. Trad. Alexis Eudald Solà. Barcelona: Viena, 2008.
  • Ayensa, Eusebi.  D’una nova llum : Carles Riba i la literatura grega modernaLleida : Pagès, 2012.
  • Filippou, Filippos.  Els darrers dies de Konstantinos Kavafis.  Lleida : Pagès, 2006.
  • Liddell, Robert.  Kavafis : una biografía.  Barcelona : Paidós, 2004.

I a la xarxa, només per començar…

Constantine Petrou Cavafy[en línia] :  The official website of the Cavagy Archive. Manuel Savidis (dir.). Versions en anglès i grec modern. [Consulta :  27 abr. 2013].

Anuncis

Quant a bibliotecadevic

Biblioteca Joan Triadú c/ Arquebisbe Alemany, 5 08500 VIC (Barcelona) www.bibliotecadevic.com 93 883 33 25 b.vic.jt@diba.cat
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles, En Portada i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari :

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s