Així comença la història… “Un mag de Terramar” d’Ursula K. Le Guin

Un Mag de Terramar : llibre primer del cicle de Terramar / Ursula K. Le Guin. Barcelona : Raig Verd Editorial, 2020.

UN MAG DE TERRAMAR
Ursula K. Le Guin

Només en el silenci, la paraula,

només en la foscor, la llum,

només en la mort, la vida:

resplendent el vol del rapaç

al cel buit.

[ La creació d’Ea ]

GUERRERS EN LA BOIRA

L’illa de Gont, una única muntanya que s’alça fins als mil sis-cents metres per sobre del mar tempestuós del Nord-est, és una distingida terra de mags. De les poblacions de les valls altes i dels ports de les badies fosques i estretes, més d’un gontenc n’ha marxat per servir els Senyors de l’Arxipèlag com a mag o fetiller a les seves ciutats; o, a la recerca d’aventures, per viatjar i fer màgia d’illa en illa voltant tota Terramar. D’entre ells en destaca un de qui es diu que va ser el més gran, i sens dubte el viatger més important: l’home amb el nom d’Esparver que, en la seva època, va arribar a ser tant senyor de dracs com Arximag. La vida de l’Esparver es narra a la Gesta de Ged i en diverses cançons, però aquesta és una història del temps en què encara no se’l coneixia, anterior als càntics.

Va néixer en un poble solitari anomenat Deu Verns, al capdamunt de la muntanya, a la capçalera de la Vall del Nord. Des del poble, les pastures i els camps llaurats de la Vall davallen formant terrasses vers el mar, i hi ha altres llogarets als meandre del riu Ar; però més amunt del poble, només el bosc s’enfila cresta rere cresta fins a les roques i la neu de les altures.

El nom amb el què l’anomenaven de petit, Duny, l’hi va posar la mare; el nom i la vida van ser les úniques coses que la mare li va poder donar, ja que va morir abans que ell arribés a l’any. El pare, el bronzer del poble, era un home adust i de poques paraules i, com que els sis germans d’en Duny eren força més grans que ell i van marxar de casa d’un en un per treballar la terra, navegar els mars o treballar en fargues d’altres localitats de la Vall del Nord, no va quedar ningú que criés el nen amb tendresa. Va créixer salvatge, puixant com la mala herba, un noi alt, ràpid, escandalós, altiu i amb molt de caràcter. Junt amb els altres pocs xiquets del poble, pasturava cabres als prats rostos de sobre les fonts del riu; i, quan va ser prou fort per tirar i empènyer les mànigues de la manxa, el pare el va ficar a treballar d’aprenent de bronzer, cosa que li va suposar un elevat cost en cops i fuetades. En Duny no era un gran escarràs de feina. Es passava els dies rondant per aquí i per allà: s’endinsava en les profunditats del bosc; nedava als rabejos del riu Ar, els cingles i les escarpes fins als cims per sobre del bosc, des d’on albirava el mar, el vast oceà boreal en el qual, més enllà de Perregal, no hi ha cap illa.

Una germana de la seva difunta mare vivia al poble. La dona havia fet tot el necessari per a ell de nadó, però tenia obligacions pròpies i, tan bon punt en Duny va ser capaç de cuidar-se tot sol, va deixar d’ocupar-se’n. Però, un dia, quan el nen rondava els set anys, i era innocent i ho ignorava tot de les arts i els poders presents al món, va sentir com la seva tia cridava unes paraules a una cabra que s’havia enfilat al teulat de palla d’una barraca i no se’n volia moure: quan la dona va bramar uns versos concrets, la cabra va baixar d’un salt. L’endemà, mentre pasturava les cabres de pèl llarg pels prats del Pendís Superior, en Duny els va cridar les paraules que havia sentit, sense saber per a què servien, què volien dir o quina mena de paraules eren:

Noth hierth malk man

Hiolk han merth han!

Va vociferar els versos i les cabres se li van atansar. Van apropar-se-li de pressa, totes juntes, en silenci. Se’l van mirar des de les escletxes fosques dels seus ulls grocs.

En Duny va riure i va tornar a cridar les paraules, aquells versos que li conferien poder sobre les cabres. Se li van acostar encara més, amuntegant-se i empenyent al seu voltant. De sobte, en Duny va tenir por de les banyes gruixudes i rugoses, de les mirades estranyes i del silenci estrany. Va intentar lliurar-se’n i  fugir corrent. Les cabres van córrer amb ell, formant un nus al seu voltant, i va ser d’aquesta manera que, per fi, es van precipitar pendent avall i van arribar al poble; totes les cabres apilades, com si una corda les estrenyés, i el nen al mig,  plorant i xisclant. Els habitants del poble van afanyar-se a sortir de les cases, van llançar renecs a les cabres i es van riure del nen. Entre la gent, va aparèixer la tia d’en Duny, que no va riure gens. Va adreçar una paraula a les cabres, i les bèsties van començar a belar, a pasturar i a allunyar-se,  lliures del conjur.

– Vine amb mi – va dir a en Duny.

El va portar a la cabana on vivia sola. De costum, no permetia que les criatures hi entressin, i els nens temien aquell lloc. L’interior era fosc i de sostre baix, sense finestres, saturat de la fragància de les herbes penjades de la biga mestra del sostre perquè s’assequessin: menta, moly i farigola, milfulles, junc-rentadís i paramal, fullreig, peuforcat, tanarida i llorer. Allà, la tia va seure amb les cames encreuades vora el fogar i, observant de reüll el nen a través de l’embull de cabells negres, va preguntar-li què havia dit a les cabres, i si sabia quins versos eren. Quan es va adonar que en Duny no sabia res i que, això no obstant, havia conjurat les cabres perquè se li apropessin i el seguissin, va comprendre que el nen posseïa la llavor del poder.

Com a fill de la seva germana, el nen no havia significat res per ella, però ara el veia amb uns altres ulls. Es va desfer en elogis, i li va dir que potser li ensenyaria versos que encara li agradarien més, com la paraula que fa que un cargol tregui el cap de la closca o la que apel·la un falcó perquè baixi del cel.

– Sí, ensenya’m aquesta paraula! – va dir, recuperat de l’ensurt que li havien donat les cabres i envanit per les lloances a la seva intel·ligència.

– Si te l’ensenyo – va dir-li la bruixa -, no la diràs mai als altres nens.

– Ho prometo.

Aquella ignorància tan apressada la va fer somriure.

– Molt bé. Però t’obligaré a complir la promesa. Et silenciaré la llengua fins que em sembli i, fins i tot llavors, tot i que podràs parlar, no seràs capaç de pronunciar la paraula que t’ensenyaré si hi ha algú que et pugui sentir. Hem de guardar els secrets del nostre art.

– D’acord – va respondre el nen. No tenia cap desig d’explicar el secret als seus companys de joc, ja que li agradava saber i fer coses que ells no sabien ni podien fer.

Va esperar assegut mentre la tia es recollia els cabells despentinats, es cordava el cinturó del vestit, tornava a seure amb les cames encreuades i llançava grapats de fulles al fogar fins que el fum es va escampar i va omplir la foscor de la cabana. Aleshores, la dona es va posar a cantar. A vegades, la veu es feia més greu o més aguda, com si algú altre cantés a través de la tia. El càntic es va allargar i allargar fins que en Duny no va saber si dormia o estava despert i, durant tota aquella estona, el gos vell i negre de la bruixa, que no bordava mai, va romandre assegut al seu costat, amb els ulls vermells del fum. Llavors, la bruixa es va dirigir a en Duny en una llengua que ell no coneixia, i li va fer repetir uns versos i unes paraules fins que el sortilegi va tenir efecte i el nen va emmudir.

– Parla! – va ordenar-li per posar a prova el conjur.

El nen no va poder parlar, però va riure.

Aleshores, la tia es va espantar una mica de la força d’en Duny perquè aquell era el conjur més poderós de què ella era capaç: no havia intentat només dominar la parla i el silenci del nen, sinó que, alhora, també havia volgut forçar-lo a servir-la en les arts de la bruixeria. Malgrat això, tot i que el conjur havia tingut efecte, en Duny havia rigut. La dona no va dir res. Va abocar aigua clara al foc fins que el fum es va haver esvaït, i en va oferir al nen perquè begués; i, quan l’aire va ser net i el xiquet va haver recuperat la parla, li va ensenyar el veritable nom del falcó, el nom al qual el falcó havia d’acudir.

Aquest va ser el primer pas d’en Duny pel camí que seguiria tota la vida, el camí de la fetilleria, el camí que, al final, el portaria a perseguir una ombra per terra i mar fins a les costes tenebroses del regne de la mort. Però en aquells primers passos, el camí semblava ample i lluminós.

Quan va descobrir que els falcons salvatges davallaven des del vent fins a ell quan els cridava pel seu nom, i que se li posaven inesperadament sobre el canell amb un aleteig eixordador com els ocells de caça d’un príncep, va anhelar conèixer més paraules d’aquella mena i va anar a veure la tia per implorar-li que li ensenyés els noms de l’esparver, de l’àguila pescadora i de l’astor. Per guanyar-se aquelles paraules de poder, feia tot el que la bruixa li demanava i aprenia tot el que ella li ensenyava, per bé que no tot fos agradable de fer o de saber. Hi ha una dita a Gont: Dèbil com la màgia d’una dona; i encara una altra: Malvat com la màgia d’una dona. Ara bé,  la bruixa de Deu Verns no practicava la màgia negra, tampoc no s’entremetia mai amb les Altes Arts ni es tractava amb els Poders Antics; però, com que era una dona ignorant entre gent ignorant, sovint emprava les seves arts per a fins insensats i tèrbols. Ho desconeixia tot de l’Harmonia i la Pauta que qualsevol mag de veritat observa i serveix, i que li impedeixen de fer servir cap conjur excepte quan una necessitat real ho exigeix. Aquella dona tenia un conjur per a cada circumstància, i es passava la vida ordint encanteris. La majoria dels seus coneixements eren ximpleries i falòrnies, i ni tan sols arribava a distingir els conjurs vertaders dels falsos. Sí que coneixia moltes malediccions, i potser se’n sortia més a l’hora de provocar malalties que a l’hora de curar-les. Com qualsevol bruixa de poble, sabia preparar filtres d’amor, però també altres pocions més desagradables per satisfer la gelosia i l’odi dels homes. Aquests usos, però, els ocultava al jove aprenent i, en la mesura que li va ser possible, només li va ensenyar pràctiques honestes.

Al principi com és normal en la infantesa, el que més complaïa en Duny de l’art de la màgia era el poder que li donava sobre les aus i les bèsties, i el fet mateix de tenir-ne coneixement. Val a dir que aquella satisfacció el va acompanyar tota la vida. En veure’l sovint als camps més alts amb algun ocell rapinyaire voletejant al seu voltant, els altres nens van anomenar-lo Esparver; i així, és com va adquirir el nom que va conservar tota la vida com a nom d’ús, quan es desconeixia el seu nom real.


Aquest llibre el trobareu a la biblioteca i us el podeu emportar en préstec durant 30 dies.

Quant a bibliotecadevic

Biblioteca Joan Triadú c/ Arquebisbe Alemany, 5 08500 VIC (Barcelona) www.bibliotecadevic.com 93 883 33 25 b.vic.jt@diba.cat
Aquesta entrada s'ha publicat en Recomanacions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari :

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.